Ara - Obrint Pas

Quan la ràbia és qui guia els meus passos i

La incertesa desfà caminars l’esperança sembla

Enderrocar-se darrere dels dies de lluita i asfalt

Quan el gris és l'únic color que dibuixa i omple

Futurs immediats és el pànic, l’olor a dolor el

Que et sembla sentir, el que et sembla palpar

No, no pot ser, quan de temps haurem d’esperar més

No, no pots més i saps que tot depèn de tu mateix

Quan la pluja transforma els paisatges i la foscor

Engoleix els teus mars les mirades semblen no

Trobar-se perdudes als límits on hem arribat

I quan corres i crides al vent i les llàgrimes

Omplen de fred els estels és la ràbia, l’odi i

La tristesa les que et fan sentir tantes

Voltes rebel…

No, no pot ser…

Cuando la rabia es quien guía mis pasos y

La incertidumbre deshace caminar la esperanza parece

Derribarse detrás de los días de lucha y asfalto

Cuando el gris es el único color que dibuja y llena

Futuros inmediatos es el pánico, el olor a dolor el

Que te parece sentir, lo que te parece palpar

No, no puede ser, cuando de tiempo tendremos que esperar más

No, no puedes más y sabes que todo depende de ti mismo.

Cuando la lluvia transforma los paisajes y la oscuridad

Engulle tus mares las miradas parecen no

Encontrarse perdidas en los límites donde hemos llegado

Y cuando corres y llamadas al viento y las lágrimas

Llenan de frío las estrellas es la rabia, el odio y

La tristeza las que te hacen sentir tantas

Vueltas rebelde…

No, no puede…